Curiositats històriques i literàies

Compartir

Qui diria que Le Comte de Monte-Cristo és una novel·la basada en un fet real? Una història tan rocambolesca només sembla fruit de la rica imaginació del seu autor, Alexandre Dumas. Fou publicada en dotze volums i apassionà els lectors francesos que seguien amb devoció, en la premsa de l’època, les terribles aventures d’Edmond Dantès. El relat va fer immensament popular el seu autor

En el número 762 (1936) de la revista La Petite Illustration podeu llegir l’article "L’origine de Monte-Cristo", d’Alberic Cahuet, el qual ens explica la gènesi del famós relat. La trama inicial li va proporcionar a Dumas un petit llibret publicat per l’advocat Jacques Peuchet, qui va treballar durant anys com a arxiver de la policia de París. Aquest home va prendre notes dels expedients més sorprenents que van passar per les seves mans i va reunir-los en un manuscrit que va ser editar després de la seva mort.

El llibret no va cridar l’atenció de gairebé ningú però és evident que Dumas el va tenir a l’abast. La història titulada El diamant i la venjança, escrita només en 25 pàgines, conté, a grans trets, la trama principal de la novel·la Le Comte de Monte-Cristo. Alexandre Dumas va afegir-hi tots els ingredients per convertir un fet sorprenent en una narració d’èxit: va confegir un text brillant que contenia molts detalls impactants.

Llegir un text xifrat

Descobrir els secrets de l’adversari i fins i tot els dels amics i aliats ha estat sempre un desig dels homes de govern de tots els estats. Al llarg de la història s’han ideat formes simples o molt complexes de transmetre informació, de manera segura i que ningú no pogués assabentar-se del contingut del missatge enviat. En el número 18 (1998) de la revista Investigaciones Históricas Épocas Moderna y Contemporánea, l’article "¿Cómo descubrir el secreto de una cifra diplomática?" del polonès Cezary Taracha, ens explica de manera didàctica com s’ha d’actuar per poder llegir una carta diplomàtica xifrada. Aquest ha estat tot un art i els seus mestres han restat quasi sempre en l’anonimat, ja que aquesta feina sempre exigeix una discreció màxima. No obstant això hi ha alguns tractats sobre el tema.

Pas a pas Cezary Taracha ens va relatant la tècnica emprada per saber què deia una carta enviada per Joseph de Paulo, cònsol del rei Carles III a Gdank (Polònia) a la Primera Secretaria d’Estat de Madrid, de la qual s’havia perdut la clau per llegir-la. El més important de tot és no oblidar que per poder desxifrar un text s’ha de conèixer molt bé la llengua en la qual està escrit. Encara que hi ha diverses fórmules per encriptar un text, seguir fil per randa la lògica utilitzada en aquest cas pot ser d’utilitat per als historiadors enfrontats a un problema similar.

Unes cartes d’amor

Josep Bonaparte, quan abandonava Espanya l’any 1813,va patir una forta derrota en front del duc de Wellington. AVitòria el monarca usurpador va haver de deixar-hi un botí important. S’emportava innombrables objectes d’art que eren propietat de l’Estat espanyol, arxius militars, correspondència oficial, com també molts documents personals, entre els quals destaquen unes cartes d’amor.

Arthur Wellesley, duc de Wellington i de Ciudad Rodrigo, va endur-se aquest botí a Anglaterra. Entre els objectes que eren propietat del regne d’Espanya hi havia molts quadres de les col·leccions reials. El general britànic va oferir de retornar-les quan el rei Ferran VII va tornar a Madrid. Aquest va preferir que quedessin en poder de Wellington.

El Duc, en vida, no va permetre mai que ningú revisés les cartes d’amor, i aquest desig van mantenir-lo els seus hereus fins a l’any 1945 en què el setè Duc les donà a la Biblioteca Nacional Francesa. Des d’aleshores han estat a disposició dels investigadors. Es tracta de gairebé tres-centes cartes d’amor, escrites en italià, per Maria Giulia Colonna, que pertanyia a una de les famílies més distingides del regne de Nàpols. Estava casada, per conveniències familiars, amb Geronimo d’Acquaviva, duc d’Atri: es tractava d’un matrimoni fictici, no consumat. Giulia va tenir dos fills amb Josep Bonaparte: un nen que el llavors rei de Nàpols va conèixer i una nena que nasqué quan ell ja vivia a Madrid, com a nou rei d’Espanya. La parella es va separar per les ambicions de l’emperador Napoleó, i mai més no es van tornar a veure. Josep va guardar aquelles cartes durant els sis anys que va viure al nostre país i només l’infortuni d’una derrota militar va fer que les perdés.

En el número 178 de la Revue de l’Institut Napoléon, Marta Lajugie ha aplegat part d’aquestes missives, en les quals es pot descobrir l’estratagema seguida per la parella perquè el duc d’Atri no descobrís l’adulteri de la seva esposa. També es pot veure la desesperació de Maria Giulia en comprendre que la separació seria definitiva: Josep Bonaparte estava casat i tenia dues filles. Quan la seva aventura espanyola va finalitzar s’exilià als Estat Units durant bastants anys i finalment retornà a Europa, però mai no va tornar a veure la seva amant.

Les casetes de bany

La moda de banyar-se al mar va iniciar-se en la tercera dècada del segle XIX encara que al principi només les classes benestants podien permetre’s desplaçar-se fins a la platja per refrescar-se. Això ho sap molta gent però possiblement es desconeix que les persones, per evitar de ser vistes amb banyador, es ficaven a l’aigua dins d’una casa de fusta la qual es desplaçava sobre rails com els trens. La reina Isabel II va imposar aquesta forma tan pintoresca de banyar-se l’estiu de 1845, que ja era major d’edat però encara era soltera, i va fer-se construir una casa de fusta, que va estrenar a la platja de Sant Sebastià (País Basc). Els seus coetanis van imitar-la, naturalment i, amb els anys, aquestes casetes senzilles van començar a complicar-se, i van volent emular l’arquitectura reial; com que estava de moda l’estil neoàrab es podien veure cases flotant, amb cúpules policromades, arcs de ferradura, balcons, les quals constituïen unes barques fantasmagòriques. Si us interessa saber més coses sobre el tema, vegeu a Reales Sitios (núm 136, 1998) l’article "Entre la terapia y el deporte: los veraneos reales de Isabel II a Alfonso XIII "

Potser a algun tafaner li agradaria saber quin era l’aspecte físic autèntic de la reina Isabel la Catòlica. Ja sabem que els retratistes dels poderosos tendien a representar-los de forma idealitzada o bé simplement queien en la simple adulació. En el número 110 (1991) de la revista Reales Sitios trobem l’article "Retratos de Isabel la Católica" d’Elisa Bermejo, la qual fa un estudi molt interessant sobre els diversos retrats i altres quadres en què apareix la monarca espanyola. Tot comparant les diferents pintures de la Reina i aplegant també els textos on els seus contemporanis la descrivien, l’autora ens va donant una idea versemblant de la seva aparença física. Era una dona de cabells rossos i ulls clars, entre verds i blaus, de pell molt blanca, el rostre ple i les faccions regulars. Vestia segons la moda del moment, en consonància amb la rellevant posició social que tenia, i li agradava lluir la seva espectacular cabellera.